Llegint Teixeira de Pascoaes he entès la saudade (que podríem dir-ne "nostàlgia", si bé no té una traducció directa del portuguès) d'una manera diferent, des d'una dimensió més profunda i també transformadora. Pascoaes, sembla que viu la saudade, entre d'altres és clar, com la recerca de l'equilibri entre oposats, buscant aquest equilibri a partir de contrastos, llum i foscor, presència i absència, vida i mort,,,que ens retorna a un punt d'origen, però que per arribar-hi cal abans endinsar-s'hi...tal i com diu en uns els seus versos "Porque entender la tiniebla es ser la claridad". Llegir-lo és una angoixa i una esperança a la vegada. M'agrada especialment la seva concepció trencadora i alliberadora de la "monotonia", a l'entendre-la en paraules seves "com la repetició del mateix miracle". Sí, un poeta que potser no ha tingut el merescut reconeixement. Us deixo amb uns versos del seu Eternidade:
Yo que soy frágil, transitorio y vano,
Que proyecto sobre el mundo la sombra de una cruz...
Que soy la desventura, la muerte, la oscuridad,
Siento brillar en mi la eterna luz.
...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada